5.- Burgos - Carrión de los Condes

Foto de rigor als peus del Cid. Son les 8:00h, fem el últim passeig per davant de la Catedral, parada ogligatoria a fotografiarse amb "l'home que sap escoltar" i eixim pel mateix lloc per aon ahir vam despedir a Miquel i a Richard. Creuem el Arlanzón i per la part esquerra anem paralels a ell, per el carril bici fins el final de la ciutat, aon pararem, antes de començar la pista solitaria, a fer-mos un cafenet amb pasta.

4.- Santo Domingo - Burgos

Hui matinem i anem a una cafetería del poble per prendre un café amb llet i pasta, junt amb mólts pelegrins que a estes hores matinals ja es posen en marxa. Amb els depòsits carregats i aigua en els bidons, comencem la ruta, que serà plana fins Belorado per empinar-se després en la pujada als Montes de Oca, baixada a San Juan de Ortega, Atapuerca i després buscar l'entrada a la monumental Burgos per un riu de poblets.

Hui eixirem de La Rioja i entrarem en Castilla León. A l'eixida de Santo Domingo passarem per un pont sobre el "Riu Oja" (de ahí el nom de la comunitat). Grañón es l'últim poble Riojà. A l'eixida, tornem a agarrar pistes de terra que travessen els camps de cereals, paissatge trencat de tant en tant amb fileres de xops que creixen als costats dels riuets. Abans de Redecilla, un cartell mos dona la benvinguda a Castilla i León. Ja hem deixat arrere el País Basc-Francés, Navarra i La Rioja... però encara falta Castilla León, amb Burgos, Palencia i León, i finalment Galicia amb Lugo i A Corunya... aixina es que encara queda tela tela. Encara estem en els carrer de Santo Domingo quant Miguelón s'en recorda que s'ha deixat l'oli en la terrasseta de les mongetes. Entre mecaguen... i mecaguen... passa per davant de nosaltres un xic solitari que segur que enten el que estem diguent, pues no pot evitar somriuer. Més endavat el passem i resulta ser de Alcoi.... o de Muro¿?, li diuen Miquel i va fent la ruta en solitari. Els primer quilòmetres, com sempre, son un riu de pelegrins a peu, n'hi ha que anar sortejant-los durant la primera part de la ruta.

En pocs Kms apleguem a Redecilla, primer poble Castellà. Continuem la ruta i passem Villoria de Rioja, on va nèixer Santo Domingo en l'any 1020. Allí en l'entrada del poble cuñem i mos donen informació de la ruta per Castilla. Continua la marxa, un tant aburrida i paralela a l'autovia, passant per Villamayor del Río i Belorado.

A 11Kms entrem en Villafranca de los Montes de Oca. Ací fem una pujada preciosa, rodejats de boscos frondosos de roures, "enebros i brezos", amb una sombra que fa que l'ascens no siga tan sofocant. La pujada la fem xarrant i prompte estem planejat per la part alta. Estes muntanyes eren respectades pels pelegrins antics, pues ací s'amagàven perills darrere de cada mata (robatoris) però que hui es un tram mólt solitari, de pau i natura. Puje xarrant amb Miquel, un xic de Muro que s'en ha vingut assoles a fer el Camí "pensat i fet", no porta massa preparatius i la máquina es prou justeta, però l'ànim de arribar a Santiago i la fortalea física per fer-ho sí les té. En la part alta n'hi ha un monument a "Los caídos", no sé que pinta ací...¿? Finalment (i després de un tobogà) fem un descens "infernal" per pistes mólt ràpides que mos porten en un instant a San Juan de Ortega. Juan va ser discípul de Domingo, i junts van fer ponts i camins, avans de peregrinar a Terra Santa. Quant va tornar, va edificar ací la esglèsia que ara admirem.

Pujat als Montes de Oca

Ací tinc que fer menció especial als pelegrins pedestres; eixa gent que ocupen sempre tot el ample del camí, no importa que siga una senda o una pista de 4 metres, igual dona si van sols (amb el ipod enxufat) i la vara creuada a l'esquena, com si van en grup, tots en fila, ocupant tot el camí, el cas es que ja sabiem que els bicigrins no érem benvinguts entre les files dels de a peu... qué anem a fer... el que passa es que en 900 Kms n'hi a temps per a tot, inclús per alguns moments de tensió amb pelegrins... "por favor me dejas pasar?" "espera que me pueda apartar..." "vale gracias, tú tranquilo".. i aixina en més de una ocasió.... si pites, que els asustes, si no pites, que per qué no mos posem un pito... si dessitges a tots "buen camino", como que vas en bici, en un matí pots adelantar-ne fàcilment varis centenars, dels quals un 70% contesta al teu salut, però una part important, bé perque van enxufats al ipod, bé perque van concentrats, o bé per que son extrangers i no t'ententenen, no el diuen ni "what are you doing here, dog?" ara en passes uno i no el saludes, i el solta un "BUEN CAMINO" un poc pujadet de tó com vullguent dir, " eh tío, que no saludes?" total, que al final a uno li s'omplin els c... i en la baixada a San Juan de Ortega vaig disfrutar "de lo lindo" asustant pelegrins, baixant a més de 60 Km/h i passant relativament prop de ells... sentiments de satisfacció i de "tío t'en has passat" m'assaltàven quan vaig parar en San Juan... "a lo hecho pecho!".

En San Juan de Ortega parem a refrescar i a vorer l'esglèsia-monestir.

San Juan de Ortega

Continuem direcció Atapuerca, entrem el Centre de atenció als visitants però el autobús que visita les jaciments ja està ple. Reservem en l'autobús que té la eixida des de Burgos a les 17:30h per anar a Atapuerca... però al final desisitirem i mos quedarem tota la vesprada en la capital. No més eixir del poble, trenquem a l'esquerre i per una pista que finalment es converteix en senda, amb cada volta més pedra, coronem un xicotet cim aon n'hi ha una creu de madera. Ací mos trobem al segón Valencià del dia. Es de Alfafar, també va assoles com Miquel i pensa fer la ruta en 8 díes. No recorde el nom, però per a nosaltres sempre serà "Richard Gere" ;-)

La Creu de Richard Gere!
Atapuerca

Des de ací fins Burgos, la ruta es asfàltica 100% passant per poblets de la vall del Río Pico per buscar Burgos. Rodem a bona velocitat, la carretera té una suau pendent negativa i es nota. En Burgos lo primer que fem es dinar, ja son les 15:00h i anem a dinar tots junts (amb Miquel i Richard). Richar no vol menú per que sap el que li espera després, i menja més lleuger que la resta del grup. Richard pensa que 8 díes (els que ell té per fer la ruta) és mólt just, pensa que el ideal es 9 díes fins Santiago, i que tinguent 10 díes com tinguem nosaltres, ell arribarría fins FISTERRA... Òstia, quina idea es acava de donar!!!!. Podriem comprimir les etapes que mos queden fins Santiago i fer-les en un día menos, i aixina poder anar l'últim día a Muxía, cosa fàcil vegent la facilitat en la que estem rodant. Sabem que fins passar Ponferrada no n'hi han grans dificultats muntanyoses, que mos esperen quilòmetres i quilòmetres de pàrams Castellans, que si no plou ni bufa el vent de cara, son rutes que farem mólt ràpides.... Però no n'hi ha forma de convéncer a dos integrants del grup, que prefereixen quedar-se en Santiago... per ells el repte ja es prou com per a pujar el llistó. Bé, finalment esta alternativa queda descartada, en la meua opinió una llàstima...

Després de dinar, anem a la Catedral a per el cuño, fotos de rigor i despedida de Miquel i Richard, que continuen la marxa, ja que ells deuen arribar a Santiago dos dies avans que nosaltres. Son les 16:30h i no sé quans graus n'hi han, però fà mólta mólta calor... no vuiguera estar en la pell (mai millor dit) dels dos companys, que tornen a rodar i desapareixen per baix de l'arc de Santa Maria, despedida amenitzada per un violinistes de l'est que sota l'arc aprofiten la poca ombra que allí n'hi ha. La parella creua el riu Arlanzón i continuen marxa. Després per la nit sabrem que Richar va parar en Ontanas, 32Kms més allà de Burgos, i Miquel va continuar més enllà, fins on va trobar un llit per a dormir... els dies seguents mitjançant Popo mantindrem el contacte i sabrem de les seues peripècies. Finalment va arribar a Santiago, encara que ho va allargar un dia, però una pallissa igualment... Miquel, a vorer si mos tornem a vorer en ruta!.

Despedida dels Valencians... a 40ºC!

Els cinc jarreros anem a l'hotel i fem el check-in. El Puerta de Burgos es un hotel 4**** vingut a menos, al que li fa falta algo més que una mà de pintura. Però si tinguem en conter que es més barat que la habitació de les mongetes, pues tampoc està tan mal... com sempre, dutxa, colada, descans i al centre de la vila, a disfrutar de les vistes de la Catedral i del centre de Burgos. Després de fer les fotos de rigor de la zona, mos assentem en el carrer principal en una terrasseta i mos "assenten" en el preu de les cerveses i el vichy de José... es l'aigua en gas més cara que mai he vist!. Ja tinguem fam, anem a sopar a Casa Pancho. Hui toca homenatge. Fem uns pintxos plantats en la barra i després pujem al restaurant del primer pis. Botifarra, lechazo, xulles,... tot regat amb Pago de Carraovejas... feia falta, els dipòsits de carbohidratos estàven ja fluixos, i encara que hem carregat més bé proteines i grases, segur que el sempre intel.ligent sistema digestiu sabrà com convertir-ho en hidrats!

Encara queda mólta ruta!

Espectacular!

3.- Los Arcos - Santo Domingo

Dimarts 9 d’Agost.

LOS ARCOS à SANTO DOMINGO DE LA CALZADA.

Les 7:00 am es l’hora habitual de despertar-se. Mentres que mos preparem i menjem algo, rara volta estem en ruta antes de les 8:00h. Abandonem l’hotel desfent els últims passos de ahir fins Los Arcos i comencem la ruta, parant primer a fer-mos la primera foto del día, la que marca la eixida de la etapa. No fa gens de calor...

La primera població habitada del dia es Sansol-Torres del Río, amb la seua esglèsia del “Santo Sepulcro”, diuen que templària, feta còpia de la del mateix nom de Jerusalem. ¿“Hay que pagar para poner el cuño”?. El cas es que si n’hi ha segell, però n’hi ha que pagar per visitar l’esglèsia.... i de pas posar el cuño. Serà per que encara es matí o per el tó de veu de la dona que li dona la explicació a Fernando, el cas es que mo s’en van les ganes de cuñar, i abandonem ràpidament la esglèsia. Just en front de l’esglèsia, un xic que regenta un algerg s’ha quedat amb la copla i mos ofereix entrar i cuñar allí. Es un català emigrat i té el garito mólt adornat amb escuts i armes de totes les ordres templàries (menos una) inclós l’escut de la Ordre de Montesa. Cuñem i continuem la ruta, mirant de reull la esglesieta, que per fora es bonica però que la “amable” senyora que controla la caixa i la porta mos ha deixat un sabor àspre...

Des de ací fins Viana, el cami té trams prou técnics i alguns poc ciclables. Tant en les guies com lo que hem llegit en la web, al igual que el paio que regentaba l’alberg recomanen anar per carretera fins Viana, ja que segons diuen, el camí està mólt mal i no paga la pena... però a nosaltres que no ens ho conten, per aon passa una persona a peu passem nosaltres amb les burres... encara que siga a peu... i la veritat, després de fer-ho, es que tampoc esta tan mal... 100% recomanable.

Viana es l’últim poble Navarro, entrem en la provincia de Logroño.


En el camí de baixada a Logroño trobem la venta de Felissa, un lloc mólt famós entre els pelegrins, regentat hui per Felissa filla. Allí té a la venta xicotets detalls i records del camí, que ja de pas que parem a cuñar, algo li comprem. La gent que rodeja a Felissa, sentats a la sombra de una parra mos donen consells i informació sobre lo que mos espera. També mos donen una tarjeta del taller de bicis on Fernando tornarà a recuperar el somriure ;-)

Feia dos dies que no frenava amb el fre davanter perque el bombí es bloquejaba, ja que com no li quedava pastilla, eixia massa i es quedava bloquejat. El pavo de la tenda aprofita per pegar-li el palo a Popo amb una botella un poc cara.... pense jo. Ademés el tipo no es que fora massa amable amb nosaltres.

Després de dubtar un poc per fi entrem en un bareto a esmorçar. Res tenen ací que envejar als pintxos Navarros. Estem en un carrer cèntric, es un bullidor de garitos de tapeo i la veritat es que només vorer lo que allí n’hi ha exposat donen ganes de començar per una banda i acavar en l’altra, tastant-ho tot i remullant-ho amb cervessa... està entrant-me fam... en el bar La Fontana tenen uns torreznos que mos recorden a aquells que vam menjar en la ruta del Cid, antes de entrar al canyó del riu Lobos, qué bons!!! L’esmorçar de hui es sencillament IMPRESIONANT, tinguem energia per arribar a Santiago!.

Mos despedim de Logroño per un bonic passeig, “El paseo verde del pantano” que poc a poc va pujant i possant-se paralel a l’autovia, després de passar per l’embalse de La Grajera. Una zona d’esbairg on van els Riojanos a passar les vesprades domingueres, tipo el Riu de València.

El camí fins Navarrete va paralel a la carretera, primer en forta pendent i després planer fins el poble. Just ací n'hi ha un altre exemple dels rituals de tot pelegrí apreciat; fer una creueta amb cuatre males herbes i creuarla en la valla metàlica que ens separa de l'autovia.

En Navarrete parem el temps just per cuñar en l'esglèsia i continuem ruta. Els Kms que continuen son prou aburrits, planers i paralels a l'autovia entre camps de secà que no tenen rés que dir. Damunt, la ruta mos fa pujar a tots el pobles que queden "prop" del traçat original, com per eixemple, la pujada a Ventosa.... quina gràcia!.

Per fi fem els escasos 22Kms que separen Nàjera de Logronyo. Nàjera es una de les poblacions que millor recorde, un poble amb un gran casc antic i una ampla d'oci al costat del riu Najerilla. Dinem en una agradable terrassa al costat del riu, bon menú "peregrino" i continuem la ruta. Passem per Azofra i Cirueña sen se pena ni glòria i per fi arribem a Santo Domingo de la Calzada. Son les 18:06h i estem cansats. La Abadia Cisterciense on passarem la nit està regentada per monjes. Fem el check-in i anem a l'habitació, amb molt poc confort que desde luego no es correspon al preu que hem pagat. De lo més car de la rua per una habitació sobria sobria. Lo millor, la dutxa. Si cau el sabó a terra tens que obrir les portes per poder ajocar-te. Fem la colada i eixim a passejar pel poble. Un poble mólt bonico i que està en festes. Per tots els llocs per els que passem estàn de gom a gom de pelegrins, és fàcil reconeixer-los perque van tots cremats, sabata cómoda i prou d'esport... vaja, com nosaltres. Estàn en festes i esta nit fan una representació dels miracles del Sant.... que si la gallina que cantava, que si el animals que curaba... tants miracles va fer ue no vam tindre temps a vorer-los tots, ja que en la plaça del poble feia un fret que pelaba i després de 15 minuts aguantant marea Miguelón i jo, vam decidir tornar a l'habitació. I això que anàvem amb pantalons llargs i manega llarga. Menut fret que feia en Santo Domingo!. En raó la gent local anava en mànegues llargues i jaquetetes. Esta nit hem sopat en una pizzeria, el cós ja demana un poc de tregua.

Els miracles del Sant

2.- Pamplona - Los Arcos

Dilluns 8 d’Agost.

PAMPLONA à LOS ARCOS.

A les 8:07h estem en la porta de l’hotel preparats per a començar el segón dia de ruta. Hui SÍ anem carregats amb les alforjes i tot el pes. Inclús portem magdalenes i bollycaos, que tant poc èxit van tindre ahir. Anem a buscar el segell de la Catedral, però no obrin fins les 9:30h... Good bye Pamplona, la pròxima serà, enfilem cap baix i en el carrer que trenque a la esquerra vegem un grup de bicigrins eixir de un alberg. Es pregunte si posen el segell i en diuen que sí. Cunyem tots i quant anem a continuar, veig que els bicigrins estàn un poc de mal rotllo entre ells, n’hi un extranger jubilat, alt i prim que està renegant als altres, que son un parell de xics i una xica. Reparem en ells i no calen més de dos segons per adonar-se’n de que son uns autèntics domingueros (en perdò dels domingueros). Els convidem a seguir-nos per a poder eixir de Pamplona. Venen amb nosaltres fins que el jubilat s’adelanta i en un cruce s’equivoca i pren la direcció errònea. Pare i els dic als altres que no anem bé (segons el meu GPS). S’en recorden del país de l’estranger i de la mare que el va parir. Un de ells va a buscar-lo (el de l’armari a l’esquena) i continuem la ruta. A la eixida de Pamplona mos despedim. Pobres xavals, de ara endavant en referiré a ells com “El Circo del Sol” per lo variopinto del grup.

Parem en Cizur Menor el temps just per a fer un café amb llet amb pasta i carregar aigua en un bar al costat de la carretera. Després creuem Ciuraqui i enfilem la pujada a el Alto del Perdón. Es una pujada prou llega i recta sense cap curva fins a la part final. Pujant mos adelanten un parell de espabilats sense alforjes, van fent la ruta tres amics, i cada dia un de ells porta el cotxe i no pedaleja... aixina nosaltres també aniriem més alegres!. La última part de la pujada es per una sendeta amb algún tram de dubtosa ciclabilitat. Anem al ritme de la gent que va a peu, de fet anem adelantant-mos amb un grup de pelegrins català, com ralla això de no marcar diferàncies amb la gent que va a peu!!!



Finalment culminem la pujada. Bé, no es el cim, que queda a l’esquerra, però no n’hi ha que pujar més. Ara queda la baixada fins Uterga, que es prou asquerosa amb forta pendent i pedres soltes + pelegrins a peu, que també son un obstacle afegit... ademés, com anem carregats, fa por tindre problemes mecànics... millor ser conservadors en les baixades i anar avisant als pelegrins amb “L’Espantaperegrinos”... que més endavant explicarém em que consisteix ;-)


Muruzábal, Óbanos (on parem a posar el “cuño” de rigor a la seua esglèsia i... Puente la Reina, on esmorçarem en el carrer principal un bocata barat.... i unes begudes cares en una cafetería mólt guapa estil “castell” amb encant. Reposem forces i continuem camí, que hui la ruta no es curta que es diga.

Com a curiositat n’hi ha que dir que no es en Puente la Reina on els camins Aragonés i Navarro s’uneixen fins Santiago, si no que es en Óbanos. Un monument al pelegrí al final del poble aixina ho reflexa .../...y desde aquí todos los caminos a Santiago se hacen uno solo.../...


Desde ahir anem sempre seguits del riu Arga. Este pont està sobre el riu Arga, el mateix que mos va acompanyar ahir fins Pamplona i que també vam creuar per el pont de la Magdalena,el final de la primera etapa. A Puente la Reina arriba més cabdalós, ja que en lloc de anar recte fa una curva nord-oest-sud arreplegant les aigües del “Arakil Ibaia” en la població de “Ibero”.
De la lectura de les desventures de Artabrón hem deprés que després de un bon llantar... sempre bé un bon repechó... Antes de arribar a Mañeru tinguem que escalar una pared que en no més de 500mts puja quasi 150 metres de desnivell. Just antes de començar a pujar trobem al Circo del Sol, o lo que queda de ells, ja que el company jubilat, el instigador del grup, va per carretera. Pobres xavals, son tres, una xica que diu que després de pujar el alto del Perdón ella ja està perdonada de tots els pecats, un altre xaval que porta el casco de costat, com si fora una boina, i un altre que no porta alforjes no, però porta una moxila a l’esquena que més pareix un armari de quatre fulles... i aixina i tot en la costera va “traure pit”... aplegar a Santiago no té el mateix mèrit per a tots. Es també en esta costera on trobem a una parella, ella una dona de mitjana edat, sense moxila i sembla no estar mólt bé.. i ell, més jove, amb dues moxiles, una a l’esquena i l’altra (la de ella) al pit, tots dos amb una espècia de manta-xilava, amb garrot pelegrí i sembla que pujàven reçant... mare meua, això sí que es peregrinar Popo, i no lo que fem mosatros!!! ;-)

La costera antes de Mañeru.
En Mañeru el cuño es una espècie de Self-Service, als baixos de l’Ajuntament en un racó sobre una tauleta de escola. Es el primer cuño “Self-Service” però serà prou habitual més cap endavant.
Deixem arrere Cirauqui (amb el riu salat, que tanta mala fama li va donar a esta població en la edad mitja), Lorca, Villatuerta i apleguem a Estella. És tard i dinarem ací.
Estàn es festes i la gent està pel carrer, fa bon oratge i es l’hora del café. La gent de una espècie de casal, molt amable, mos indiquen com continuar i aon dinar... tarea difícil ja que es festiu i n’hi ha mólts llocs tancats. Al final preguntant ací i allá, mos indiquen un lloc que no tenía massa bona pinta, aixina que finalment dinem en el bar de una gasolinera poligonera... és ací on descobrirem que no totes les marques de gaseosa tenen el mateix nivel de gas... i com sempre, després de un bon dinar n’hi ha... un altre repechó guapo!. Després del repechó trobem enseguida la famosa font del ví, en Irache, un reclam com un altre, ben parit perque amb quatre duros es famós en tot el món. Baix la legenda de que la gent abusa, li han posat una valvuleta de forma que per arreplegar 5cl de vi necessites un poc de paciència...màrketing pur.

“El gotero” del ví
En lo alt de una costera a pocs Kms de Iratxe està la famosa font de Villamayor de Monjardín, que es mitjaval i que no “xorra”, però es una construcció singular. Creuem la població i enfilem una baixada llarga i ràpida. Però només començar a baixar parem a cambiar les pastilles de darrere de la bici de José... i de pàs alguno va deixar la vinya ben abonaeta... a vorer si seveix per a que els vins de Navarra tipo Irache s’estiren un poc més.



Per fí i después de rodar uns 10Kms més arribem a Los Arcos. Son quasi les 19:00h, ha sigut una etapa també llargueta i completeta. En Los Arcos també estàn en festes, i just en el moment que arribem fan la eixida de una bicicletada popular infantil. Anem a buscar l’hotel, que esta volta està en una gasolinera a 2Kms de la població. L’hotel es nou i les habitacions estàn mólt bé... el “problema” es que si volem anar al poble n’hi ha que pedalejar 2Kms.. i de nit... va a ser que no!. Fem el “check-in” i Popo mos fa una classe de estiraments a la porta de la tenda de la gasolinera. Dutxa, “colada”, llavat i engrase de bicis... i al bar de la gasolinera a hidratarse. Hui es l’aniversari de Fernando i per celebrar-ho s’ha pagat una ronda, FELICITATS FERNANDO!.
El sopar no està gens mal. Després de una última ronda, anem al llit a descansar.

1.- Saint-Jean PP - Pamplona

Diumenge 7 d’Agost.

Dades técniques;

1. Distància --76 Kms


2. Temps bici --6:47h


3. Mitja -- 11.3Km/h


4. Desnivell -- 2600 metres positius.

Com a curiositat, es pot vorer el desnivell que te el campello, en la linia blava que n'hi a a l'esquerra de la roja. De eixa forma es pot comparar el campello en la pujada a Lepoeder, passant de 150 m.s.n.m a 1450 m.s.n.m en 22 Kms de pujada constant, amb fred i pluja.

Perfil

Son les 7h i el taxi ja està baix esperant-mos. Baixem a tota pressa i carreguem les bicis. L’equipatge hui es curt, perque com tornarem a dormir al mateix hotel, només agarrem la camelbak i algunes barretes per a la ruta. El trajecte que separa Pamplona de SJPP el fem en poc més de 1:15h, temps mentre el qual el taxiste fa de guia imprevist, contant-mos el que mos trobarem pel camí i ensenyant-mos les sendes per les que creuarem la carretera i per aon tornarem a entrar als boscos. Fa fresca i el cel està tapat. Encara que l’oratge no va dir que plouria, tampoc va dir que no ho faria. Segons conta el taxiste, per esta zona plou sovint però els del temps, presionats pels hostelers posen sempre núvols i sols, aixina el turisme no es “queda en casa” per por a banyar-se... Arribem a Roncesvalles i pujem el port de Ibañeta... bé, port per dir-li algo, perque apenes es 1Kms de pujada, altra cosa es la baixada que mai s’acaba fins Valcarlos. Per fi posem els peus en SJPP, encara no son les 8:30 i enfilem cap a l’arc on donem oficialment la eixida de la ruta.

Anem a la Oficina de Turisme per posar el primer segell a la Credencial del Pelegrí. Allí ens interroguen, prenen dades nostres i mos donen informació sobre albergs i demés coses que trobarem en la ruta. Eixim de la Oficina, foto de rigor i enfilem la “Rue de la Citadelle” cap baix per travessar el riu que ens portarà a la “Rue d’Espagne” i fora del poble. Carreguem aigua i mos trobem amb uns Valencians que van de acompanyants de uns altres que comencen hui la ruta... i trobem al primer “abandono”... un d’ells al vorer el port que li espera ja ni comença la ruta, diu que demà començarà però que no està entrenat per pujar lo que ha baixat en cotxe ;-) això sí que es anar amb filosofía!

Creuem el riu per un pontet i antes de començar la ascensió, fem parada i fonda en un café per pendre un café amb llet i fer canvi d’aigües... comença a xispejar...

Com ja haviem planejat, pujarem per el “camí”, per la part que en 20 Kms salva +1200 metres “snm”, en lloc de pujar per Ibañeta, algo mes llarg però tot asfalt i amb +900 metres “snm”.

Amb el còs calentet comencem a pujar les primeres rampes de asfalt. La il.lusió es total i la adrenalina bull per les venes. Plou i para de forma intermitent. Si mos banyem no passa rés, vinguem preparats per a tot. Primeres rampes de la pujada al Collado de Lepoeder per la ruta de Napoleón.


La boira comença a ser intensa, i a mida que guanyem metres plou més. Parem i alguns es posen el xubasquero. Passem Unto i Orisson. Antes de aplegar a Orisson s’empina com si fora una pared vertical. N’hi ha un senderó a l’esquerre per estalviar uns pocs centenars de metres, però es arrastre de burra assegurat, aixina que continuem per asfalt fins al refugi d’Orisson, on trobem a un bicigrino que també comença hui i que va soles, però que diu que va al “seu ritme” i prefereix no continuar amb nosaltres cap amunt.

Continuem pujat, cada volta fa més fred, n’hi ha més boira i plu més, una llàstima per que mos perguem les vistes impresionants que deuen haber des de ací dalt... Apleguem a l’altura de un xicotet santuari que li han fet a la Verge de Biakorri, aon n’hi ha que continuar per la pista principal a buscar el cim. Anem passant pelegríns i pelegrins, i per fi abandonem l’asfalt per agarrar un estret senderó que s’empina com la mare que la..... impossible passar-lo damunt la burra, toca espentar-la per primera volta (que no la última) en estos dies...

Rodem per una pista espectacular, tot el que mos rodeja es verd, verd i més verd... amb boira. Està tot banyat, continua el xiri miri i aixina apleguem a la Font de Roldan, després de passar per un tram tècnic amb un fang negre-marron mólt sospitós... millor no pensar-ho. Des de ací fins el cim la pendent es suavitza i mólt. Per fi arribem al punt més alt de la etapa, i ens deixem caurer fins aplegar a lo que es el cim si pujes per carretera al port d’Ibanyeta.

Ací tinguem el primer percanç mecànic de la ruta. Fernando està mosca amb el freno del davant, trem les pastilles i.... quines pastilles? només queda el ferro, no n’hi ha pastilla... visca els mecànics!!! Este “problema” li canviarà la cara fins que no arribem a Logroño, aon per fí podrem comprar pastilles i canviar-les.

Foto de rigor, xubasquero per evitar congelarmos durant el descens... i cap baix.


Baixem prou metres fins a la carretera. Ací mos dividim fins Roncesvalles (apenes 1 Kms) uns baixen per la carretera i altres per una pista amb forta pendent, pero guapísima i 100% ciclable. En Roncesvalles parem en la Colegiata a per el segell, menjem uns fuits secs, cerveseta i mos sequem al sol a la porta del bar. La pujada ha sigut llarga i dura, ja es migdia i encara mos falten uns 45Kms fins Pamplona! No n’hi ha temps que predre! Els boscos Navarros mos esperen!.


Des de ací fins quasi Pamplona, la ruta es un auténtic 10 per tot; paissatjes, desnivells i pistes i sendes en mólt bon estat. Es una autèntica orgia per als sentits, com dia Popo, boscos com els de Serwood (no vam vorer a Robin Hood) amb una frondositat que de tant en tant quant vens de una pista i entres a una senda es fa de nit i tens que mirar per dalt les ulleres, perque no veus ni mitja. Ademés està mólt ben arreglat, es mólt ciclable i ben senyalitzat. Encara que pujem Erro i Mezquiritz, ho fem amb mólta força, es el primer dia i les bateries estàn al 100%. Mezquiritz es poc més que un repechó, i Erro té una bona pendent des de la eixida del poble, només deixar a mà dreta el frontó, una pujada pistera i recta primer d’asfalt per acabar amb terra que conecta amb una senda que va empinant-se cada vegada més i que pareix que no s’acabe... però s’acaba. Anem devorant Kms i perden altitud passant Burguete, Espinal, Bizkarreta, Lintzoain, Erro, Zubiri,... poblets Vascos amb una arquitectura mólt peculiar i des de luego mólt distinta a la que estem acostubrats per ací. El camí circula en la mateixa direcció que la carretera N-135, creuant-la en diverses ocasions. Tardarem en oblidar lo que la retina ha gravat per estos llocs.

En la imatge es pot vorer una de les varies tanques que trobem de camí a Pamplona.



Ja son més de les 15h i encara no hem dinat. Entrem en Zubiri per buscar un lloc on menjar algo. Estàn en festes i mos indiquen un lloc que no trobem. Al final anem a para el poliesportiu, aon un Rumano que regenta el bar mos cobra lo que vol que cinc bocates amb cervessa... típic!.

Tornem al camí i passem per darrere de la fàbrica de “magnesitas”, aplegant en pocs Kms a Larrasoaña. En Zabaldika, només creuar el riu Arre trenquem a la dreta i agarrem la alternativa de la Ruta Fluvial que ens portarà fins Pamplona pararels al riu Arre. El continu increment de peatons i domingueros indica que Pamplona està prop. Son les 19:31 quant entrem a Pamplona pel pont de la Magdalena.


D’acì anem a l’hotel, foto de rigor, dutxeta i al recorregut dels encierros, a vorer si Marga i Michel continuen en el Gaucho.

De esta etapa guarde un record imborrable, tal volta perque va ser la primera de la ruta, o potser perque els paisstages pirenaiccs, encara que no de alta muntanya son com per a anar bufat tot el dia i trencar-se el coll per anar mirant esquerra i dreta per evitar preders cap detall... una etapa llarga, amb bon desnivell i paissatges d’ensomni.

La part nocturna, gastronòmica, cultural i d’oci la deixarem per al record personal de cadascú.

0.- Dies previs i preparatius

Divendres 5 d’Agost.

Apurem el café en el Pub i alcem el cul de la cadira per anar a València a per els cotxes. Son les 15:30h de la vesprada, el sol cau de punta i Miguelón, José, Fernando i jo anem amb el meu cotxe sense A/C a València a per els cotxes. A les 16:30 som els únics vianants per València que fem el trajecte que separa ma casa de la estació de RENFE de Pintor Sorolla, aon està la oficina de ATESA. No n’hi ha manera de trobar un Mercadona aon comprar uns kits dentals (passem). En la estació passem per McDonalds a hidratar-mos un poc, el viatje sense A/C ha sigut la primera prova de foc.“No son las dos Berlingo, una sí pero la otra es Nemo, pero son similares” mos diu el pavo que mos aten en la oficina. Agarrem les “fragonetes” i anem a L’Alcudia a carregar la burra de Miguelón (al final ha pogut sujectar el portabultos a la tija amb tornillos especials). Quina es la nostra sorpresa quant al plegar els asientos de darrere de la Nemo vegem que no caben les bicis… bé, de moment carreguem la de Miguelón i anem cap al poble, per carregar la resta de burres. Al final peleant i sobretot pensant, (Popo) coloquem les bicis de forma que caben totes en una furgoneta, de forma que puguem anar tots prou cómodes cap a Pamplona. Només la bandeja de fusta de la Berlingo mos incomoda un poc. Deixem tot colocat i preparat per l’endemà a les 6 a.m. hora de eixida. Bueno, primer fem una volteta de reconeiximent a les “fragos” i anem al Xino a comprar uns “pulpos” que mos vindràn de p. mare per sujectar coses varies per fora de les alforjes.

Logística.

Vallada – Valencia à Divendres 5 anem amb cotxe a per les dos furgonetes de lloguer. Allí deixem el cotxe amb el que tornarem a casa el dia 17.

Valencia – Vallada à Amb les dos furgonetes, per a carregar trastos i deixar-ho tot preparat per eixir dissabte 6 a les 6 a.m.

Vallada – Pamplona à Anada amb dos cotxes (Berlingo i Nemo), les 5 bikes en la Berlingo amb la roda de davant desmontada. En la Nemo, Miguelón, José i Popo amb els equipatges de tots. Lloguer de 48h des de divendres a diumenge per la vesprada, de forma que dissabte pujem a Pamplona, deixem trastos en el Hotel i continuem cap a SJPP per inspeccionar el terreny. Per la nit tornem a Pamplona i tornem un cotxe.

Pamplona – SJPP à “Taxis Félix” a les 7 a.m. eixim de l’hotel cap a SJPP els cinc amb les bikes en un remolquet. Per la nit després de sopar tornem la segon furgoneta.

Santiago – Valencia à Les bikes les torna Ochoa mitjançant “Bicigrino” el dia 16 i nosaltres tornem el 17 amb Ryanair fins València.

Valencia – Vallada à Amb el meu cotxe.

Dissabte 6 d’Agost.

Eixida puntual des de la Plaça del poble. Enfilem autovía fins Sagunt i de allí la autovía Mudéjar fins Zaragoza. Bé després de Villarquemado pararem en un bar de carretera per esmorçar. L’embotit tenia bona pinta però el preu no estaba acorde… només “la vista” valia la pena ;-) ja sabem un lloc al que no cal tornar.

Continuem el nostre periplo i mos plantem en l’Hotel de Pamplona (Bed4U) a les 12:15h. Encara no tenen les habitacions preparades, de forma que no fem ni el check-in, deixem trastos i bikes en un cuartet en recepció i després de unes indicacions, anem cap a SJPP per inspeccionar lo que mos espera demà. Allí deixem una furgoneta i anem tots amb una només.
Després de passar fins a tres voltes per davant de la Guàrdia Civil (en la mateixa rotonda) al final trobem la direcció correcta per anar a Roncesvalles i de allí a SJPP. Deixem Pamplona i passem per Huarte, Irotz, Larrasoaña i arribem a Zubiri (el poble de Serafín, segons mos va desvelar Popo) aon comenta el port de Erro, una carretereta asfaltata i sinuosa que va guanyant altura i endinsant-se en boscos impresionants. El paissatje comença a fer-se pirenaic i de muntanya. El sol comença a acariar-nos mes que a cremar i la humitat es deixa sentir per tots el racons. Des de el cotxe no donem coll a observar tots el racons per els que passem, imaginant com seràn les sendes que per ací mos portaràn demà a Pamplona.... ja corre la adrenalina! De Erro a Mezkiritz i de allí per una recta interminable per Espinal i Burguete fins Orreaga (que es Roncesvalles en Euskara)... pero antes pararem per dinar en Auritz - Burguete, que ja es hora. Evitem la concurria carretera principal, aon el restaurants competeixem entre ells amb menus similar per poder emportar-se als turistes, preguntem a un paisano del lloc i mos envia a la Taberna Iribarren. En la xicoteta barra de madera que enfronta la porta, el “Vasco” que la defén no té prou mans per posar zuritos, sidres, vins i cerveses als relativament pocs clients del local... son pocs però com mamen!!! Estarem en una de eixes Herrikotabernes? Mos assentem en una taula de madera gran jut a la llar, i esperem que “algú” mos diga qué n’hi ha per dinar... però el temps passa i allí tots passen de nosaltres. Després de uns minuts de “mosqueig” al final, de la cuina bé una dona (deu ser la mare del “Vasco”) i puguem devorar el menú del dia, entre el que n’hi ha una trutxa de riu local boníssima. Tastem també la sidra natural, que res té a vorer amb la sidra “El Gaitero”. Mentres mos fem el café, Fernando observa que “el Vasco” té moreno cicliste, aixina que li preguntem si coneix la etapa que mos espera demà. Sembla que la coneix amb els ulls tancats, estem tots atents a les seues explicacions, sobretot quant mos diu que en els primers 6 Kms n’hi han “tramos muy muy duros”... ay collons, “si un Vasco diu muy muy duro, imagina’t lo que serà”... bé, de moment saborejem els carajillos, que les costeres ja vindràn!
Son les 15:25h quant paguem i tornem a la carretera direcció Orreaga, que está a tir de pedra. En Burguete puguem apreciar el estil diferent de construcció, cases grans fetes amb pedra i madera, totes aillades unes de altres i amb un xicotet jardinet i plantes baixes grans, de forma que resulta fàcil admirar-les una a una. En la recta que mos porta a Orreaga trobem els primers “bicigrinos”. Roncesvalles es xulo, encara que a banda de la Colegiata, les hospederies i els 24 habitants censats (que deuen ser els que mantenen allò en marxa), pot més té que vorer. Està als peus de la serra que mos porta a l’altra banda dels pirineus, cap a SJPP. En el plànol de baix es pot vorer SJPP en la “A” i a la banda de baix Orreaga – Roncesvalles. La carretera que els uneix puja 1 Kms fins al port d’Ibañeta i després venen uns 20 Kms de baixada fins SJPP, ja que passem de uns 1200 metres snm fins apenes 200 metres snm de SJPP. Bona part de esta carretera va paralela a frontera Francesa, fins més avall de Arneguy ó Arnegi en Euskara. Allí estàn les últimes “ventes” Espanyoles aon els Gabatxos compren productes Europeus a preus Espanyols... vaja, una xicoteta Andorra.

SJPP es un poblet que viu del turisme. Només cal xafar els seus carrer empedrats i alçar la vista per adonar-se’n. Anem cap a l’oficina de turisme i comprem les credencials, amb el primer segell – “cuño” de la llista. Anem fins a “L’accueil des Pèlerins”, una espècie de oficina de acollida als pelegrins, aon demà posarem el “cunyo” de eixida a la credencial. Passejem per la comercial Rue de la Citadelle, alguns comprem la Vieira que mos acompanyarà fins Santiago (amb l’escut del Celta de Vigo inclòs ;-), altres compren postals, parxes de Santiago per cosir al culotte.... passem per el costat de l’esglèsia i per baix de un arc de pedra de la torre – campanari amb rellotge, apleguem al pont del riu per on comença la Rue d’Espagne, eixida oficial de la ruta cap a la “Route de Napoleon”... però això serà demà. Tornem al cotxe i desfem el camí fet fins Pamplona, aon per fí fem el check-in i mos instal.lem en les habitacions. Com serà una constant quasi tot el camí (fins la rebel.lació de Súper-Coche) la triple es per a Miguelón, José i servidor, i la doble per a Popo i Fernando. L’hotel es de construcció recient, modern i funcional amb mólt bona relació qualitat-preu. Està a l’entrada de Pamplona i amb cotxe estem a 5 minuts del centre... lo que no sé es per qué tornar mos va costar 40 minuts.... i això que “Pamplona es xicoteta” eh Fernando?.

Després de instal.lar-mos, fem cap al centre de Pamplona, aon Fernando mos fa de guía turistic, pues és l’únic que ha estat en Pamplona no fa mólt de temps en uns San Fermíns. Aparquem el cotxe en el pàrking de la Plaça de Bous i fem el recorregut invers dels bous, desde ací cap a telefònica, estafeta, mercaders, ajuntament, etc.

“Crisis, what crisis?”. Impresionant l’ambient que es respira tant dins dels bars com per tot el carrer. Tot ple de gom a gom, no cap ni una agulla en cap bar, aixina que no puguem triar, ens clavem en el Sarria, recomanat per la guía Michelin, passem a la sidreria d’en front, anem un poc més allà a un altre, canviem de carrer i entrem a un altre al costat de l’ajuntament... i finalment aterrem al Gaucho, que acava siguen el millor de tots amb diferència. En el Gaucho, Marga i Michel tenen un especial sistema de comunicació que acava interferit per la grossa veu de Popo.... “Michel, cinco de foie!!!”. Tornar a l’hotel mos costa més de lo previst, però les rises valen la pena. Gràcies a José que acava preguntant, trobem l’hotel. En el bar de l’hotel mos fem l’últim café amb llet amb pasta, antes de anar a dormir. N’hi ha qui a estes horas ja “escancia” hasta el poleo...;-) Esta nit més de uno ho passarà mal, per dalt i per baix... deu ser que “hem trencat el cos” picant ací, beguent allà, i reialmente no hem sopat...... a les 6:30h toca la diana, el taxi mos espera a la porta de l’hotel a les 7h. Ha sigut un dia mólt llarg, encara que deguem estar fatigats, no tinguem eixa sensació... la sang ja corre nerviosa per les cames.