1.- Saint-Jean PP - Pamplona

Diumenge 7 d’Agost.

Dades técniques;

1. Distància --76 Kms


2. Temps bici --6:47h


3. Mitja -- 11.3Km/h


4. Desnivell -- 2600 metres positius.

Com a curiositat, es pot vorer el desnivell que te el campello, en la linia blava que n'hi a a l'esquerra de la roja. De eixa forma es pot comparar el campello en la pujada a Lepoeder, passant de 150 m.s.n.m a 1450 m.s.n.m en 22 Kms de pujada constant, amb fred i pluja.

Perfil

Son les 7h i el taxi ja està baix esperant-mos. Baixem a tota pressa i carreguem les bicis. L’equipatge hui es curt, perque com tornarem a dormir al mateix hotel, només agarrem la camelbak i algunes barretes per a la ruta. El trajecte que separa Pamplona de SJPP el fem en poc més de 1:15h, temps mentre el qual el taxiste fa de guia imprevist, contant-mos el que mos trobarem pel camí i ensenyant-mos les sendes per les que creuarem la carretera i per aon tornarem a entrar als boscos. Fa fresca i el cel està tapat. Encara que l’oratge no va dir que plouria, tampoc va dir que no ho faria. Segons conta el taxiste, per esta zona plou sovint però els del temps, presionats pels hostelers posen sempre núvols i sols, aixina el turisme no es “queda en casa” per por a banyar-se... Arribem a Roncesvalles i pujem el port de Ibañeta... bé, port per dir-li algo, perque apenes es 1Kms de pujada, altra cosa es la baixada que mai s’acaba fins Valcarlos. Per fi posem els peus en SJPP, encara no son les 8:30 i enfilem cap a l’arc on donem oficialment la eixida de la ruta.

Anem a la Oficina de Turisme per posar el primer segell a la Credencial del Pelegrí. Allí ens interroguen, prenen dades nostres i mos donen informació sobre albergs i demés coses que trobarem en la ruta. Eixim de la Oficina, foto de rigor i enfilem la “Rue de la Citadelle” cap baix per travessar el riu que ens portarà a la “Rue d’Espagne” i fora del poble. Carreguem aigua i mos trobem amb uns Valencians que van de acompanyants de uns altres que comencen hui la ruta... i trobem al primer “abandono”... un d’ells al vorer el port que li espera ja ni comença la ruta, diu que demà començarà però que no està entrenat per pujar lo que ha baixat en cotxe ;-) això sí que es anar amb filosofía!

Creuem el riu per un pontet i antes de començar la ascensió, fem parada i fonda en un café per pendre un café amb llet i fer canvi d’aigües... comença a xispejar...

Com ja haviem planejat, pujarem per el “camí”, per la part que en 20 Kms salva +1200 metres “snm”, en lloc de pujar per Ibañeta, algo mes llarg però tot asfalt i amb +900 metres “snm”.

Amb el còs calentet comencem a pujar les primeres rampes de asfalt. La il.lusió es total i la adrenalina bull per les venes. Plou i para de forma intermitent. Si mos banyem no passa rés, vinguem preparats per a tot. Primeres rampes de la pujada al Collado de Lepoeder per la ruta de Napoleón.


La boira comença a ser intensa, i a mida que guanyem metres plou més. Parem i alguns es posen el xubasquero. Passem Unto i Orisson. Antes de aplegar a Orisson s’empina com si fora una pared vertical. N’hi ha un senderó a l’esquerre per estalviar uns pocs centenars de metres, però es arrastre de burra assegurat, aixina que continuem per asfalt fins al refugi d’Orisson, on trobem a un bicigrino que també comença hui i que va soles, però que diu que va al “seu ritme” i prefereix no continuar amb nosaltres cap amunt.

Continuem pujat, cada volta fa més fred, n’hi ha més boira i plu més, una llàstima per que mos perguem les vistes impresionants que deuen haber des de ací dalt... Apleguem a l’altura de un xicotet santuari que li han fet a la Verge de Biakorri, aon n’hi ha que continuar per la pista principal a buscar el cim. Anem passant pelegríns i pelegrins, i per fi abandonem l’asfalt per agarrar un estret senderó que s’empina com la mare que la..... impossible passar-lo damunt la burra, toca espentar-la per primera volta (que no la última) en estos dies...

Rodem per una pista espectacular, tot el que mos rodeja es verd, verd i més verd... amb boira. Està tot banyat, continua el xiri miri i aixina apleguem a la Font de Roldan, després de passar per un tram tècnic amb un fang negre-marron mólt sospitós... millor no pensar-ho. Des de ací fins el cim la pendent es suavitza i mólt. Per fi arribem al punt més alt de la etapa, i ens deixem caurer fins aplegar a lo que es el cim si pujes per carretera al port d’Ibanyeta.

Ací tinguem el primer percanç mecànic de la ruta. Fernando està mosca amb el freno del davant, trem les pastilles i.... quines pastilles? només queda el ferro, no n’hi ha pastilla... visca els mecànics!!! Este “problema” li canviarà la cara fins que no arribem a Logroño, aon per fí podrem comprar pastilles i canviar-les.

Foto de rigor, xubasquero per evitar congelarmos durant el descens... i cap baix.


Baixem prou metres fins a la carretera. Ací mos dividim fins Roncesvalles (apenes 1 Kms) uns baixen per la carretera i altres per una pista amb forta pendent, pero guapísima i 100% ciclable. En Roncesvalles parem en la Colegiata a per el segell, menjem uns fuits secs, cerveseta i mos sequem al sol a la porta del bar. La pujada ha sigut llarga i dura, ja es migdia i encara mos falten uns 45Kms fins Pamplona! No n’hi ha temps que predre! Els boscos Navarros mos esperen!.


Des de ací fins quasi Pamplona, la ruta es un auténtic 10 per tot; paissatjes, desnivells i pistes i sendes en mólt bon estat. Es una autèntica orgia per als sentits, com dia Popo, boscos com els de Serwood (no vam vorer a Robin Hood) amb una frondositat que de tant en tant quant vens de una pista i entres a una senda es fa de nit i tens que mirar per dalt les ulleres, perque no veus ni mitja. Ademés està mólt ben arreglat, es mólt ciclable i ben senyalitzat. Encara que pujem Erro i Mezquiritz, ho fem amb mólta força, es el primer dia i les bateries estàn al 100%. Mezquiritz es poc més que un repechó, i Erro té una bona pendent des de la eixida del poble, només deixar a mà dreta el frontó, una pujada pistera i recta primer d’asfalt per acabar amb terra que conecta amb una senda que va empinant-se cada vegada més i que pareix que no s’acabe... però s’acaba. Anem devorant Kms i perden altitud passant Burguete, Espinal, Bizkarreta, Lintzoain, Erro, Zubiri,... poblets Vascos amb una arquitectura mólt peculiar i des de luego mólt distinta a la que estem acostubrats per ací. El camí circula en la mateixa direcció que la carretera N-135, creuant-la en diverses ocasions. Tardarem en oblidar lo que la retina ha gravat per estos llocs.

En la imatge es pot vorer una de les varies tanques que trobem de camí a Pamplona.



Ja son més de les 15h i encara no hem dinat. Entrem en Zubiri per buscar un lloc on menjar algo. Estàn en festes i mos indiquen un lloc que no trobem. Al final anem a para el poliesportiu, aon un Rumano que regenta el bar mos cobra lo que vol que cinc bocates amb cervessa... típic!.

Tornem al camí i passem per darrere de la fàbrica de “magnesitas”, aplegant en pocs Kms a Larrasoaña. En Zabaldika, només creuar el riu Arre trenquem a la dreta i agarrem la alternativa de la Ruta Fluvial que ens portarà fins Pamplona pararels al riu Arre. El continu increment de peatons i domingueros indica que Pamplona està prop. Son les 19:31 quant entrem a Pamplona pel pont de la Magdalena.


D’acì anem a l’hotel, foto de rigor, dutxeta i al recorregut dels encierros, a vorer si Marga i Michel continuen en el Gaucho.

De esta etapa guarde un record imborrable, tal volta perque va ser la primera de la ruta, o potser perque els paisstages pirenaiccs, encara que no de alta muntanya son com per a anar bufat tot el dia i trencar-se el coll per anar mirant esquerra i dreta per evitar preders cap detall... una etapa llarga, amb bon desnivell i paissatges d’ensomni.

La part nocturna, gastronòmica, cultural i d’oci la deixarem per al record personal de cadascú.