4.- Santo Domingo - Burgos

Hui matinem i anem a una cafetería del poble per prendre un café amb llet i pasta, junt amb mólts pelegrins que a estes hores matinals ja es posen en marxa. Amb els depòsits carregats i aigua en els bidons, comencem la ruta, que serà plana fins Belorado per empinar-se després en la pujada als Montes de Oca, baixada a San Juan de Ortega, Atapuerca i després buscar l'entrada a la monumental Burgos per un riu de poblets.

Hui eixirem de La Rioja i entrarem en Castilla León. A l'eixida de Santo Domingo passarem per un pont sobre el "Riu Oja" (de ahí el nom de la comunitat). Grañón es l'últim poble Riojà. A l'eixida, tornem a agarrar pistes de terra que travessen els camps de cereals, paissatge trencat de tant en tant amb fileres de xops que creixen als costats dels riuets. Abans de Redecilla, un cartell mos dona la benvinguda a Castilla i León. Ja hem deixat arrere el País Basc-Francés, Navarra i La Rioja... però encara falta Castilla León, amb Burgos, Palencia i León, i finalment Galicia amb Lugo i A Corunya... aixina es que encara queda tela tela. Encara estem en els carrer de Santo Domingo quant Miguelón s'en recorda que s'ha deixat l'oli en la terrasseta de les mongetes. Entre mecaguen... i mecaguen... passa per davant de nosaltres un xic solitari que segur que enten el que estem diguent, pues no pot evitar somriuer. Més endavat el passem i resulta ser de Alcoi.... o de Muro¿?, li diuen Miquel i va fent la ruta en solitari. Els primer quilòmetres, com sempre, son un riu de pelegrins a peu, n'hi ha que anar sortejant-los durant la primera part de la ruta.

En pocs Kms apleguem a Redecilla, primer poble Castellà. Continuem la ruta i passem Villoria de Rioja, on va nèixer Santo Domingo en l'any 1020. Allí en l'entrada del poble cuñem i mos donen informació de la ruta per Castilla. Continua la marxa, un tant aburrida i paralela a l'autovia, passant per Villamayor del Río i Belorado.

A 11Kms entrem en Villafranca de los Montes de Oca. Ací fem una pujada preciosa, rodejats de boscos frondosos de roures, "enebros i brezos", amb una sombra que fa que l'ascens no siga tan sofocant. La pujada la fem xarrant i prompte estem planejat per la part alta. Estes muntanyes eren respectades pels pelegrins antics, pues ací s'amagàven perills darrere de cada mata (robatoris) però que hui es un tram mólt solitari, de pau i natura. Puje xarrant amb Miquel, un xic de Muro que s'en ha vingut assoles a fer el Camí "pensat i fet", no porta massa preparatius i la máquina es prou justeta, però l'ànim de arribar a Santiago i la fortalea física per fer-ho sí les té. En la part alta n'hi ha un monument a "Los caídos", no sé que pinta ací...¿? Finalment (i després de un tobogà) fem un descens "infernal" per pistes mólt ràpides que mos porten en un instant a San Juan de Ortega. Juan va ser discípul de Domingo, i junts van fer ponts i camins, avans de peregrinar a Terra Santa. Quant va tornar, va edificar ací la esglèsia que ara admirem.

Pujat als Montes de Oca

Ací tinc que fer menció especial als pelegrins pedestres; eixa gent que ocupen sempre tot el ample del camí, no importa que siga una senda o una pista de 4 metres, igual dona si van sols (amb el ipod enxufat) i la vara creuada a l'esquena, com si van en grup, tots en fila, ocupant tot el camí, el cas es que ja sabiem que els bicigrins no érem benvinguts entre les files dels de a peu... qué anem a fer... el que passa es que en 900 Kms n'hi a temps per a tot, inclús per alguns moments de tensió amb pelegrins... "por favor me dejas pasar?" "espera que me pueda apartar..." "vale gracias, tú tranquilo".. i aixina en més de una ocasió.... si pites, que els asustes, si no pites, que per qué no mos posem un pito... si dessitges a tots "buen camino", como que vas en bici, en un matí pots adelantar-ne fàcilment varis centenars, dels quals un 70% contesta al teu salut, però una part important, bé perque van enxufats al ipod, bé perque van concentrats, o bé per que son extrangers i no t'ententenen, no el diuen ni "what are you doing here, dog?" ara en passes uno i no el saludes, i el solta un "BUEN CAMINO" un poc pujadet de tó com vullguent dir, " eh tío, que no saludes?" total, que al final a uno li s'omplin els c... i en la baixada a San Juan de Ortega vaig disfrutar "de lo lindo" asustant pelegrins, baixant a més de 60 Km/h i passant relativament prop de ells... sentiments de satisfacció i de "tío t'en has passat" m'assaltàven quan vaig parar en San Juan... "a lo hecho pecho!".

En San Juan de Ortega parem a refrescar i a vorer l'esglèsia-monestir.

San Juan de Ortega

Continuem direcció Atapuerca, entrem el Centre de atenció als visitants però el autobús que visita les jaciments ja està ple. Reservem en l'autobús que té la eixida des de Burgos a les 17:30h per anar a Atapuerca... però al final desisitirem i mos quedarem tota la vesprada en la capital. No més eixir del poble, trenquem a l'esquerre i per una pista que finalment es converteix en senda, amb cada volta més pedra, coronem un xicotet cim aon n'hi ha una creu de madera. Ací mos trobem al segón Valencià del dia. Es de Alfafar, també va assoles com Miquel i pensa fer la ruta en 8 díes. No recorde el nom, però per a nosaltres sempre serà "Richard Gere" ;-)

La Creu de Richard Gere!
Atapuerca

Des de ací fins Burgos, la ruta es asfàltica 100% passant per poblets de la vall del Río Pico per buscar Burgos. Rodem a bona velocitat, la carretera té una suau pendent negativa i es nota. En Burgos lo primer que fem es dinar, ja son les 15:00h i anem a dinar tots junts (amb Miquel i Richard). Richar no vol menú per que sap el que li espera després, i menja més lleuger que la resta del grup. Richard pensa que 8 díes (els que ell té per fer la ruta) és mólt just, pensa que el ideal es 9 díes fins Santiago, i que tinguent 10 díes com tinguem nosaltres, ell arribarría fins FISTERRA... Òstia, quina idea es acava de donar!!!!. Podriem comprimir les etapes que mos queden fins Santiago i fer-les en un día menos, i aixina poder anar l'últim día a Muxía, cosa fàcil vegent la facilitat en la que estem rodant. Sabem que fins passar Ponferrada no n'hi han grans dificultats muntanyoses, que mos esperen quilòmetres i quilòmetres de pàrams Castellans, que si no plou ni bufa el vent de cara, son rutes que farem mólt ràpides.... Però no n'hi ha forma de convéncer a dos integrants del grup, que prefereixen quedar-se en Santiago... per ells el repte ja es prou com per a pujar el llistó. Bé, finalment esta alternativa queda descartada, en la meua opinió una llàstima...

Després de dinar, anem a la Catedral a per el cuño, fotos de rigor i despedida de Miquel i Richard, que continuen la marxa, ja que ells deuen arribar a Santiago dos dies avans que nosaltres. Son les 16:30h i no sé quans graus n'hi han, però fà mólta mólta calor... no vuiguera estar en la pell (mai millor dit) dels dos companys, que tornen a rodar i desapareixen per baix de l'arc de Santa Maria, despedida amenitzada per un violinistes de l'est que sota l'arc aprofiten la poca ombra que allí n'hi ha. La parella creua el riu Arlanzón i continuen marxa. Després per la nit sabrem que Richar va parar en Ontanas, 32Kms més allà de Burgos, i Miquel va continuar més enllà, fins on va trobar un llit per a dormir... els dies seguents mitjançant Popo mantindrem el contacte i sabrem de les seues peripècies. Finalment va arribar a Santiago, encara que ho va allargar un dia, però una pallissa igualment... Miquel, a vorer si mos tornem a vorer en ruta!.

Despedida dels Valencians... a 40ºC!

Els cinc jarreros anem a l'hotel i fem el check-in. El Puerta de Burgos es un hotel 4**** vingut a menos, al que li fa falta algo més que una mà de pintura. Però si tinguem en conter que es més barat que la habitació de les mongetes, pues tampoc està tan mal... com sempre, dutxa, colada, descans i al centre de la vila, a disfrutar de les vistes de la Catedral i del centre de Burgos. Després de fer les fotos de rigor de la zona, mos assentem en el carrer principal en una terrasseta i mos "assenten" en el preu de les cerveses i el vichy de José... es l'aigua en gas més cara que mai he vist!. Ja tinguem fam, anem a sopar a Casa Pancho. Hui toca homenatge. Fem uns pintxos plantats en la barra i després pujem al restaurant del primer pis. Botifarra, lechazo, xulles,... tot regat amb Pago de Carraovejas... feia falta, els dipòsits de carbohidratos estàven ja fluixos, i encara que hem carregat més bé proteines i grases, segur que el sempre intel.ligent sistema digestiu sabrà com convertir-ho en hidrats!

Encara queda mólta ruta!

Espectacular!